Per José Manuel Orengo, Portaveu del PSPV-PSOE a l’Ajuntament de Gandia i Secretari General.
Publicat a l’edició La Safor del diari Levante-EMV, el diumenge 28 d’octubre de 2012.
La vida m’ha ensenyat que cal buscar la felicitat en tot allò que fas, perquè si no, quan et descures, t’has perdut la vida. Cadascú és feliç d’una manera, a mi em fa feliç innovar, llegir, parir idees, fer projectes i buscar sistemes per a traduir-los a l’acció. No sóc un “pendenciero”, ni m’agrada la crispació. En les coses materials, tampoc necessite massa per a ser feliç. De diners, els justets per poder mantindre la família i fer el que faig. No tinc grans vicis (llevat del tabac i l’ensaladilla) i quan arriba fi de més, si no tinc el compte corrent al descobert, ja em considere un tio ric.
Tinc la sort de despertar-me tots el dies amb un somriure i em costa molt fer coses que provoquen tensió o fancen patir. En casa sempre hem segut així, som dels que preferim regalar a que ens regalen, ajudar a que ens ajuden, voler a que ens vulguen. La meua germana (que és una sabia de la vida) diu que quan ajudem a la gent no és generositat, sinó que en realitat és egoisme, perquè això ens fa sentir molt bé i extremadament feliços, perquè som així, i segur que té raó.
Per a mi la política és en gran part la projecció i entrega útil de la meua persona humana, amb el vicis i virtuts, al servici d’uns valors i una societat que m’importa. I això es pot fer amb molta intensitat des del govern, des d’una associació civil, però també es pot fer des de l’oposició.
No sóc polític de confrontació. A Gandia, després de ser derrotat democràticament, em vaig oferir a col·laborar amb el govern de Torró en temes que m’importaven molt. Demanava que em deixaren ajudar a dinamitzar el comerç, fer l’Innova (la gran aposta de Gandia pel coneixement) intervenir davant el Port, ajudar a fer plans econòmics en una situació de dificultat econòmica o implicar-me en temes d’ocupació, perquè la gent no té feina i està passant-ho mal. Oferia, des de la humilitat que aprofitaren la meua experiència per a no cometre els mateixos errors que havia comes jo. La resposta va ser la burla, la desqualificació i el menyspreu. Em va saber mal, però ho vaig entendre. Al cap i a la fi, tenia tot el dret, un govern de majoria absoluta, a fer el que creguera amb el meu oferiment.
Des d’eixe moment, he observat, amb certa amargura, com deixaven caure tot el que fera olor a Orengo o al PSOE, encara que això suposara desprestigiar i endarrerir la ciutat que hem construït durant els últims anys, una ciutat qualificada per molts d’honorable, distingida, elegant, moderna, avançada i solidària. Torró va començar a fer el que creia. Moltes coses no les compartia i així ho feia saber en privat i en públic. Ja sé que la crítica pot molestar, però el nou alcalde simplement, no la suporta.
He observat amb vergonya aliena com anava degradant-se la política (i ja no estàvem en campanya), com el nou alcalde tractava als seus regidors com a empleats de la seva empresa, com eliminava als seus quan discrepaven. He vist com introduïa les seues empreses i el seu personal de les empreses a l’ajuntament, al temps que llevava a bons funcionaris dels llocs clau per substituir-los per gent més dòcil amb necessitat de ser premiada. He vist com ens llevaven els projectes educatius, com s’atacava al CEIC Alfons el Vell, com amenaçava o intentava comprar als mitjans de comunicació. He vist com ha tirat al carrer al personal i regidors de l’oposició, com li ha llevat la possibilitat de ser regidor a un representant del poble i l’ha fet tornar a seu lloc de funcionari a la biblioteca.
Ara vol destruir-me a mi. I ja vos dic que li va a costar. Ha muntat una “jauria” per a acaçar-me com un conill, però amb mi ha pegat en pedra. Perquè vaig a defendre’m, m’he de defendre.
Ara vol destruir-me a mi. I ja vos dic que li va a costar. Ha muntat una “jauria” per a acaçar-me com un conill, però amb mi ha pegat en pedra. Perquè vaig a defendre’m, m’he de defendre. Promet que no he fet res delictiu, ja ho diran els tribunals. Mentre estaré en la palestra pública qüestionat pels més fanàtics o els més ignorants, recolzat per molts i sempre donant la cara per mi i els que m’acompanyaren en una etapa de la que em sent molt orgullós.
Torró és un mafiós, basa la seua força en l’amenaça i la necessitat o la por dels demés. Ell exalta la ignorància, perquè és el desconeixement de la gent i la seua indiferència la que li ha permés fer, fins ara amb total impunitat, les coses lletges que està fent.
Sé que la lluita serà desigual; ell té tots els recursos de gran empresari i tots el recursos de l’ajuntament al seu abast i jo no. Però no vaig a rendir-me fàcilment i he aprés moltes coses en la meua vida política.
Sé que molts lamentaran el clima de crispació que està creant-se. Jo també! Però a diferència d’ells, no puc triar. No tingueu cap dubte que haguera preferit el diàleg, la col·laboració, contribuir a canviar la política des de l’enteniment pel bé de Gandia, però no m’han permés triar. I davant d’esta situació puc denunciar o callar i la meua consciència i dignitat no em permeten callar.
De veres, em costa entendre eixa equidistància formal que tenen alguns davant situacions tan greus com les que estan passant a la nostra ciutat. Respecte totes les opinions però algunes d’elles no tindran la meua consideració ni estima (demane disculpes per endavant). En esta situació no compartisc l’actitud ni el comportament d’aquells que, per a quedar bé davant l’opinió pública, des de la seua talaia, defensen les coses òbvies, aquelles que creuen que pensen els ciutadans que no coneixen la realitat del que està passant. No estimaré als que parlen “dels polítics”, fent-nos a tots igual i sense entrar a esbrinar les responsabilitats de cadascú, ni als que estan més preocupats per parèixer intel·ligents que per mullar-se i parlar clar. No tindran la meua consideració els equidistants professionals.
Ho repetisc, no m’agrada la crispació i ho dic des de l’amargura de ser un dels que la provoca des de la més absoluta necessitat. Perquè és necessari, que aquells que per pura conveniència recolzen estes maneres de fer de Torró, sàpiguen que tanta brutalitat no serà gratuïta tampoc per a ells.
He triat no vendre’m, no redir-me, no callar. Amb el meu silenci, este senyor no saquejarà Gandia.
He triat no vendre’m, no redir-me, no callar. Amb el meu silenci, este senyor no saquejarà Gandia. Podria mirar cap un altre costat, però per als que em coneixeu recordeu: sóc José Manuel Orengo, un home tranquil, però no tinc la sang d’orxata.