Qui som

L’Agrupació Socialista de Gandia es va fundar l’any 1907 al voltant de la mobilització del Primer de Maig, partint d’alguns treballadors associats al Centre Obrer que tenia la seua seu en el número 19 del carrer Santa Clara. Era la primera vegada que se celebrava el Dia Internacional del Treball a la ciutat, amb una jornada festiva que va concloure amb un míting al Centre Obrer Socialista (ubicat aleshores al número quinze del carrer d’Alcoi, actualment carrer Magistrat Català), el qual va ser la primera seu del partit.

Celebració l'1 de Maig dels Socialistes de Gandia al cementeri de la ciutat el 2017

El protagonisme inicial del socialisme gandià va correspondre a les societats d’estibadors del port i a la d’obrers, que acabava de federar-se a la Unió General de Treballadors (UGT). Després s’associarien maquinistes, fogoners, forjadors, fusters, forners, ferroviaris i dependents. D’ací van eixir els primers socialistes locals, com José Moreno, botiguer del carrer Major, i Bernardino Pérez, treballador del ferrocarril, els quals van fundar l’Agrupació Socialista de Gandia.

El juny de 1911 es van crear a Gandia les Joventuts Socialistes. Este moviment incipient es va truncar al setembre següent quan, amb el pretext d’una vaga general, va ser clausurat el Centre Obrer i dissoltes l’Agrupació i les Joventuts per disposició del governador civil. L’Agrupació va ser autoritzada a reconstituir-se l’agost de 1912 i les Joventuts es van reconstruir un any després de la mà de Salvador Gras.

A partir de 1912, l’Agrupació de Gandia va haver-hi de fer front a una intensa campanya de propaganda antisocialista que, des del Centre d’Acció Social, entitat promoguda per un grup de patricis gandians vinculats al moviment social de l’Església, es duia endavant per tot arreu de la ciutat. Per tant, l’estratègia a través de la qual es pretenia contrarestar l’acció propagandística del Centre d’Acció Social es trobarà amb nombrosos entrebancs.

Fins i tot, cap al 1917 tan sols la Societat de Professions i Oficis Diversos continuava amb la seua tasca sindical, ja que la resta d’organitzacions s’havien dissolt. A més, no podem deixar de banda la crisi agrària i comercial que es va originar el 1917 pel bloqueig dels ports valencians per l’armada alemanya. Ens trobem en el context de la Primera Guerra Mundial, el qual determinarà la paralització de les exportacions, l’atur i la fam.

En gener de 1920, tot i que encara es patien les conseqüències de la crisi, l’Agrupació Socialista de Gandia va organitzar el VII Congrés de la Federació Socialista Levantina.

La dictadura de Primo de Rivera, encara que aparentment sembla una paradoxa, va encetar una conjuntura prou favorable per l’organització del moviment obrer a Gandia. D’esta manera, en 1927 trobem huit societats obreres legalment constituïdes a la ciutat, majoritàriament organitzades al marge de les centrals sindicals de l’època. Tot i que amb el pas del temps, es decantaran per integrar-se o bé en la UGT o bé en el sindicat de tradició anarcosindicalista de la Confederació Nacional de Treballadors (CNT).

En setembre de 1927, els socialistes de Gandia i, particularment, el seu president, José Bernabeu, van vore com un vell somni, que es remuntava als seus orígens com a organització, es feia realitat. Ens referim a l’aparició del periòdic ‘El Popular’, òrgan d’expressió de l’Agrupació de Gandia. Amb una periodicitat quinzenal, se subtitularà com «el defensor de las sociedades obreras y los intereses del distrito». El seu preu era de deu cèntims, i la seua redacció es va ubicar al número onze del carrer Pare Gomar, als locals del Centre Obrer Socialista.

En gener de 1930, per la influència del Partit Socialista de Gandia, el conjunt de les societats obreres de la ciutat van decidir federar-se i superar així, definitivament, les diferències que feien de l’obrerisme gandià un moviment dispers i sense cohesió. La Federació de Societats Obreres de Gandia compartirà la seua seu amb l’Agrupació Socialista, configurant-se així la Casa del Poble, que s’ubicarà al carrer de la Vilanova.

Durant el primer terç del segle XX, l’Agrupació Socialista de Gandia, malgrat els nombrosos entrebancs i l’hostilitat d’una societat intensament catòlica i conservadora i malgrat, també, la problemàtica que derivava d’una militància molt reduïda i de la manca de liquidesa econòmica, aconseguirà consolidar-se.

En proclamar-se la II República el 14 d’abril de 1931, els socialistes gandians van compartir el poder municipal amb els republicans blasquistes. El PSOE va participar en el Govern espanyol, en el qual Largo Caballero va ocupar el Ministeri de Treball i en molts ajuntaments, com el de Gandia, els socialistes van estar representats. La Segona República va unir els republicans i els socialistes, sent durant este període quan la data del Primer de Maig va assolir un impuls important, coincidint amb la consolidació de l’organització obrera a Gandia.

El gener de 1933 es va constituir el Subcomité del Districte de Gandia, com un pas més en l’intent d’estructurar i perfeccionar l’organització de la Federació Socialista Valenciana, sent delegat del districte José Bernabeu, qui va començar una campanya de divulgació dels ideals socialistes per la comarca de la Safor.

L’any 1935, una crisi política i econòmica amenaçava els treballadors. Davant la situació que estava travessant la classe obrera, el socialista José Bernabeu va pronunciar en la commemoració de l’aniversari de la proclamació de la II República un discurs emés per Radio Gandia, on va afirmar que s’havia de recuperar l’esperit del 14 d’abril, tal com després es va aconseguir amb la formació del Front Popular.

En les eleccions de 1936 va guanyar el Front Popular, una coalició política formada per partits republicans i les forces de l’esquerra. El 23 de febrer es va constituir a l’Ajuntament de Gandia una Comissió Gestora, de la qual va formar part el PSOE amb diversos regidors.

Durant la Guerra Civil (1936-1939), el socialisme gandià va viure un protagonisme fins aleshores inèdit en la història de la ciutat. Si bé en el primer bienni republicà els socialistes havien entrat a formar part per primera vegada del Govern local, no serà fins després del cop militar del 18 de juliol de 1936 quan assumiran les màximes responsabilitats en la Corporació municipal, sent nomenats alcaldes tres membres destacats del Partit Socialista: Benjamín Bravo, Francisco Julio i José Tarrasó.

A partir de l’1 d’abril de 1939, amb la fi de la Guerra Civil, els socialistes van viure una llarga postguerra, la «llarga nit» del franquisme. Una època de vençuts i vencedors on els partits polítics d’esquerres es van vore obligats a exiliar-se o passar a la clandestinitat. Així, el socialisme gandià va desaparéixer entre afusellaments, presó i exili.

Amb la recuperació de la democràcia i els inicis de la Transició, en 1977 es refunda l’Agrupació Socialista de Gandia. Des del primer ajuntament democràtic constituït en 1979 fins a l’actualitat, la ciutat ha comptat amb quatre alcaldes i alcaldesses socialistes (dos homes i dues dones): Salvador Moragues (1983-1991), Pepa Frau (1991-2003), José Manuel Orengo (2003-2011) i Diana Morant (a partir de 2015). Han sigut més de trenta anys d’alcaldies socialistes on Gandia ha experimentat la seua major transformació, convertint-se en la gran ciutat moderna, dinàmica i amable que és hui.

El PSPV-PSOE de Gandia sempre ha tingut clar un model de ciutat compartit amb tota la ciutadania; sempre ha treballat per fer de Gandia un lloc de convivència i de cohesió social i territorial; sempre ha apostat pel benestar, la justícia social i la igualtat d’oportunitats. Per tal d’aconseguir-ho, han lluitat totes les generacions de socialistes a la ciutat durant més de cent anys. I continuaran fent-ho en el futur perquè este és el sentit de la seua existència com a partit.

La contribució dels socialistes a la història recent de la ciutat i al benestar de la seua gent encara està en marxa i, ho estarà sempre present, mentre hi haja desigualtats a la nostra societat. Hui, Gandia està governada democràticament per una socialista i això significa progrés, creixement sostenible i polítiques socials: l’herència continua materialitzant-se.